Expressa els seus criteris de com veuen ells les coses.
Aquí teniu una traducció del mateix, perquè sempre és interessant saber que pensen els altres.
Artur Mas, el president nacionalista català, després de tot no és Moisés. El seu intent de liderar el seu poble cap a la terra promesa d’un nou estat va fracassar a les passades eleccions autonòmiques, on ha vist que la seva coalició Convergència i Unió (CiU) perdia una cinquena part dels seus escons.
El resultat electoral no ha sigut una descomunal victòria dels partits anti-separatistes, ni tampoc pel govern centralista de Mariano Rajoy. Els obertament separatistes d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) rep els escons perduts de CiU i esdevé segona força en un Parlament de 135 escons, amb 21 diputats. Una clara majoria del Parlament actual vol que Catalunya pugui exercir el seu dret a l’autodeterminació.
Amb només 50 escons el Sr. Mas té que continuar governant. Per a fer-ho li cal recolzar-se en ERC – qui pot donar-li “bola” en la seva confrontació amb Madrid – o en les branques anti-separatistes del Partit Socialista o en el Partit Popular del Sr. Rajoy. Els socialistes i el PP van guanyar 20 i 19 escons respectivament. ERC sembla que ha de ser l'opció més probable, però res està clar.
El Sr. Mas ha de triar amb molta cura. L’únic resultat evident és que ha fracassat en el seu intent de prendre el control de la sobtada onada en suport de la independència que havia polaritzat (Catalunya). Parlant amb estrictes dades numèriques els escons que aplegua “l’ample església” nacionalista de CiU i els més determinats separatistes de ERC són els mateixos que ja eren. Però en els dos bàndols les línies dures han guanyat espai, així el petit, virulent, anti-separatista partit dels Ciutadans, per exemple, ha triplicat la seva representació i té 9 escons.
Les seqüeles, en termes de la cohesió social en aquesta rica i generalment tranquil•la part del nord-est d’Espanya, són completament imprevisibles . Les primeres fractures es van evidenciar durant la campanya electoral. Les relacions entre el Sr. Mas i la part minoritària i més moderada de la confederació Unió Democràtica de Catalunya (qui posa la U a CiU) més moderada, grinyolaran, perquè s’estimen que la solució pel problema de la sobirania sigui negociar una confederació amb la resta d’Espanya. No volen una confrontació amb Madrid, o incertesa envers al futur de Catalunya dins la Unió Europea. Odien ERC.
A les hores, per on s’ha d’anar en la qüestió de la independència?. El Sr. Mas va demanar una majoria clara per fer un gran salt i avançar pel llarg camí cap a la una major sobirania de Catalunya. Però no la té.
El vot del 25 de novembre ha deixat les coses més embolicades. El Parlament Català proclamarà el dret de la lliure determinació, malgrat que la Constitució no ho permeti. També s’aprovarà una llei sobre consultes que el Sr. Mas vol fer servir per convocar alguna mena de referèndum no vinculant. Fins i tot després del debilitament mostrat per CiU. El referèndum pot no fer-se en quatre anys i la pregunta pot ser poc clara i esperant la resposta agressiva del govern de Mariano Rajoy, si es que encara té el poder. Es podria declarar, ja per endavant, il•legal el referèndum . Els socialistes espanyols, dubtosos en aquesta i en altres qüestions, només afegeixen més incertesa.
Per altre costat, un nou acord pel finançament autonòmic és malament rebut. El principal conductor del descontent del catalans – a més de la crisis econòmica actual – era per l’import dels impostos que es destinen cap a les parts més pobres de l’estat, les quals no han pogut deixar de dependre dels subsidis. Així els catalans veuen com se’ls retalla els seus serveis de sanitat o educaci, i creuen que els diners estaríem millor invertits en ells mateixos.
El millor remei per a Espanya com a conjunt és sortir de la recessió, i reduir la taxa d’atur que és del 25 %, i reviure l’optimisme perdut. Però això no succeirà abans de dos anys. I de totes maneres la qüestió catalana no desapareixerà. La jove generació de catalans volen ja la independència, les seves frustracions els poden fer més impacients, i això pot esdevenir perillós.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada